+copia.jpg)
Tenia que fer alguna cosa, no podia continuar tot igual i a finals de març vaig decidir donar el pas.
Vaig canviar un dia de córrer per un dia de bici i els peus m’ho han agraït. Els peus volien descans (els tenia magullats), però jo no ho veia clar i la bici ha sigut la millor alternativa.
El ciclisme m’encanta seguir-lo per la tele, però practicar-lo... no ha sigut mai una de les meves passions, però m’ha servit de mol i en aquest últims dies és la meva “salvació”.
Els primers dies se’m feien llargs, però poc a poc la cosa ja es feia més amena. El meu circuit era sortir de casa i anar cap al port de Tarragona i allí anar pegant voltes a un circuit que arriba fins al faro i que fa uns 4,5 km de llarg. No hi ha unes grans vistes, però tens un carril de bici i així estàs segur de que no et vindrà cap cotxe per darrera. No es que tinga pànic als cotxes, però quan estic entrenant m’agrada estar tranquil. Un altre avantatge d’aquest circuit és que al estar la mar al costat sempre corre un airet que encanta i fa que el entreno sigui més “còmode”, però a la vegada és emprenyador perquè sempre et porta frenat i et toca pedalejar més. Però be, em quedo en la primera cosa i l’aire m’agrada, serà perquè a Paüls en fa poc?
Els primers entrenaments feia uns 30 km i la cosa ja costava, però les últimes setmanes ja vaig fer 50 km en la Mountain-bike del company de pis, se la va portar per a anar-hi i sort que l’he tret una mica que sinó s’hagués fumat de fàstic per casa.
No es el mateix fer 50 km en bici de muntanya que en bici de carretera, almenys jo he tingut aquesta sensació aquestes setmanes. O les meves cames tiren poc o la bici anava frenada o les rodes són molts amples, però els que estar clar que els que anaven en bici “professional” em feien la ralla, jeje.
Si la bici ja era la meva nova amiga, però “quedàvem” poc, des de finals de la setmana passada que és la meva única amiga. Els primers dies em feia una mica de por entrenar perquè el turmell estava fatal, però des del dijous que cada dia faig un ratet de bici estàtica. No puc entrenar tant de rato com voldria, se’m fa etern pedalejar sense mourem del lloc, però almenys ja faig alguna cosa i no perdo tant.
Espero que a finals de setmana ja pugue sortir a pegar una volta (tinc moltes ganes de pujar alguna muntanya i més desprès de la cursa del diumenge!!!) però veurem com evoluciona el turmell, ara que no pateixo ja que sempre tindré a n’ella!!! xD
Ale i fins la pròxima (em comença anar pel cap fer la meitat de la nocturna, però tinc que pensar una mica abans, jeje)
Vaig canviar un dia de córrer per un dia de bici i els peus m’ho han agraït. Els peus volien descans (els tenia magullats), però jo no ho veia clar i la bici ha sigut la millor alternativa.
El ciclisme m’encanta seguir-lo per la tele, però practicar-lo... no ha sigut mai una de les meves passions, però m’ha servit de mol i en aquest últims dies és la meva “salvació”.
Els primers dies se’m feien llargs, però poc a poc la cosa ja es feia més amena. El meu circuit era sortir de casa i anar cap al port de Tarragona i allí anar pegant voltes a un circuit que arriba fins al faro i que fa uns 4,5 km de llarg. No hi ha unes grans vistes, però tens un carril de bici i així estàs segur de que no et vindrà cap cotxe per darrera. No es que tinga pànic als cotxes, però quan estic entrenant m’agrada estar tranquil. Un altre avantatge d’aquest circuit és que al estar la mar al costat sempre corre un airet que encanta i fa que el entreno sigui més “còmode”, però a la vegada és emprenyador perquè sempre et porta frenat i et toca pedalejar més. Però be, em quedo en la primera cosa i l’aire m’agrada, serà perquè a Paüls en fa poc?
Els primers entrenaments feia uns 30 km i la cosa ja costava, però les últimes setmanes ja vaig fer 50 km en la Mountain-bike del company de pis, se la va portar per a anar-hi i sort que l’he tret una mica que sinó s’hagués fumat de fàstic per casa.
No es el mateix fer 50 km en bici de muntanya que en bici de carretera, almenys jo he tingut aquesta sensació aquestes setmanes. O les meves cames tiren poc o la bici anava frenada o les rodes són molts amples, però els que estar clar que els que anaven en bici “professional” em feien la ralla, jeje.
Si la bici ja era la meva nova amiga, però “quedàvem” poc, des de finals de la setmana passada que és la meva única amiga. Els primers dies em feia una mica de por entrenar perquè el turmell estava fatal, però des del dijous que cada dia faig un ratet de bici estàtica. No puc entrenar tant de rato com voldria, se’m fa etern pedalejar sense mourem del lloc, però almenys ja faig alguna cosa i no perdo tant.
Espero que a finals de setmana ja pugue sortir a pegar una volta (tinc moltes ganes de pujar alguna muntanya i més desprès de la cursa del diumenge!!!) però veurem com evoluciona el turmell, ara que no pateixo ja que sempre tindré a n’ella!!! xD
Ale i fins la pròxima (em comença anar pel cap fer la meitat de la nocturna, però tinc que pensar una mica abans, jeje)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada