dilluns, 20 de juliol del 2009

San Fermín 2009, una de cal y otra de arena

Els san fermins, com era “d’esperar”, no han sigut una excepció i he mantingut la tònica d’aquest any, content per unes coses, però a la vegada descontent per unes altres.

El viatge va començar el dilluns dia 6 per la tarde quan als 4 camins vaig pujar al cotxe de Fofur, a Xerta ens esperàvem els altres i de cara a Pamplona.
Són molts de quilometres, uns 400 diria, però es van fer curts ja que les ganes d'arribar eren grans i la companyia era bona.
Feia molts de dies que esperava que fos 7 de juliol i arribar a Iruña, ja que tenia ganes de córrer, però també de desconnectar de tot una mica. Això últim no ho vaig acabar d’aconseguir.

Cap les 10 de la nit arribem a Pamplona i només en mirar a la gent ja te’n dones compte que els San Fermins són una festa diferent. “Tothom” en la indumentària típica i de festa pels carrers. És una festa que es té que visitar almenys una vegada a la vida.

Sopem, anem a pegar la primera volta pels carrers de Pamplona, mirem els bous del primer encierro i a les 2 del matí tornem cap als cotxes. Allí muntem els “llits” i ens disposem a descansar fins les 7 del matí. Jo no vaig poder dormir gaire i no pels nervis previs al encierro, sinó perquè això de dormir en una esterilla i un sac no està fet per mi, jeje. No recordo com es deia els que tenia al costat, però segur que em van maleir més d’una vegada, perquè no vaig parar en tota la nit, xD

Dia 7.
A les 6’50, en tenia moltes ganes, sona el primer despertador. Pleguem els “llits”, anem als cotxes per a vestir-nos en la indumentària adequada i a les 7’15 tirem cap a Pamplona, estàvem a un poblet del costat, a 10 minuts de la plaça de bous caminant.
A les 7’30 entrem a circuit i un cop dins apareixen els nervis. Com sempre, abans de córrer vaig a resar a Sant Fermí. Els moments previs al encierro, uns 45 minuts, són eterns, però al poder anar saludant i parlant en gent que coneixes se’t passen millor. Hi ha de tot: nervis, temor, respecte... saps que hi ha molta gent, que pots caure, que un bou és un animal molt perillos, però les ganes de fer-ho poden en tot.
A les 8 en punt sona el primer coet i penses: això ja va!!!!
Quan sona el coet les cames ja tornen a reaccionar, el cap s’aïlla de tot, els nervis desapareixen i només penses en estar atent a tot el que passa al teu voltant e intentar saber com i quan vindran els bous. Quan comença el encierro no tens que pensar en res més, sinó ni les cames ni el cap et funcionarien, la mateixa temor et faria “tancar-te” contra la paret, no veuries els bous i els 3 minuts del encierro set farien eterns.
Aquest any vaig córrer, degut a les recomanacions de Fofur, a meitat estafeta i la veritat es que vaig disfrutar molt més que quan corria l’últim tram.
Com cada any, fins que no arriben els bous et passes el rato apartant-te els corredors que corren temps sentir el coet i mirant els balcons per a veure quan es comencen a disparar els flashos, és la meva referència per a saber on estan els bous. Quan ja veus que els flashos comencen a disparar-se i a pujar de manera progressiva, els bous ja estan al caure. El crits i nervis de la gent, la velocitat de la carrera i el soroll s’incrementen de cop, és el moment!!!
Obrim manada els mansos, cosa habitual en els últims anys, els deixo passar i “m’agafo” als bous que van seguint-los. Segons desprès tinc la primera caiguda a Pamplona, però m’aixeco ràpidament, puc agafar al últim bou i faig una bona carrera fins que el senyor Julen Medina em trau i em fa caure. Em torno a aixecar i entro a la plaça un pelin magullat, però només en un genoll pelat.
Cada any hi ha més gent bona corrent i agafar bou és tot una proesa. Tothom vol estar al mig del carrer i córrer a la cara o al costat del bou, però no hi ha tant de lloc per a tots i algú es té que quedar sense. Les agafades, espentes, cops... són la cosa més normal del món si vas al costat dels bous.
Primer encierro corregut, content perquè era la primera vegada que corria a la cara del bou a Pamplona, però enfadat per les 2 caigudes.

Dia 8
A diferència de la nit anterior, aquesta dormo a un pis en los companys de Paüls que van arribar el dia 7 per la tarde.
A les 7’15 entrem al circuit, hi ha més corredors que el dia anterior i els nervis són més palpables als rostres de la gent, degut a que els bous són de la ganadería de Cebada Gago. Abans de sortir dels corrals tots els bous tenen el mateix perill i ningú sap el que passarà ni el que faran, però hi ha ganaderies que imposen més que unes altres, Cebada Gago n'és una d'elles.
Sona el coet i fins que no arribem els bous em toca fer el de sempre. Passa el primer bou, el toco, però anava massa protegit pels mansos i espero als que venen uns metros més enrrera. Entro a la carrera, però al final torno a caure. Intento aixecar-me ràpid, però ja noto que avui es diferent: un corredor em xafa, sento que un altre cau i un instant desprès noto que un pes molt gran passa per damunt meu, no se el que és, però m’agafa amb el colze apoiat al terra i: crack!!!! Veig les estrelles, perdo la força al braç esquerre, no puc aixecar-me... fins que un company de Benicarló, que em va conèixer, m'ajuda a incorporar-me. Ràpidament vaig a la creu Roja i em porten al hospital a fer-me radiografies. Un cop allí m'assabento que era un bou la cosa tan pesada que havia notat que em passava per damunt. No tinc res trencat, però el colze està magullat, no puc moure’l i apenes me’l toquen veig les estrelles. Els moments que vaig estar al terra van ser durs.
Anem a esmorzar a Arcoyen i quan acabem anem al Decathlon a comprar-me unes colzeres per anar més protegit el dijous.

Dia 9
Passo mala nit, tinc temor de tornar-me a fer mal i el cap no està massa preparat, però decideixo entrar al circuit. Vaig en la idea de no entrar a la “guerra”,només veure passar els bous i no posar-me en molts de "lios" ja que corro amb només un braç. El normal era no córrer perquè no estava en plenitud de condicions, però a Pamplona nomes si va una vegada al any i es té que aprofitar.
Sona el coet, la gent com sempre, però cada vegada que em toquen el braç em fan molt de mal. No tenia força per a entrar a la carrera ni volia fer-ho, però sense voler-ho mi poso al mig. Cau un bou i... per sort segueix recte. Em poso al mig del carrer i mirant enrera per a situar als bous que venien, casi caic perquè no veig un montonet que havia al mig del carrer. Em torno a recuperar i esquivant la gent que havia caiguda sento com tinc un animal just darrera meu. El deixo passar perquè a la corba de telefònica havia un montó bastant alt, que arribava a la meitat del carrer, i no tenia ganes de intentar superar-lo.
És el tercer any que corro i mai havia vist tantes caigudes com aquest any.
Diu que a la tercera va la vençuda i així va ser, havia aconseguit no caure, xD

Dia 10
Passo millor nit, però estic trist perquè és l’últim dia i quan acabéssim de córrer l’encierro marxarem de cara a casa.
La despedida toca fer-la amb els bous de la ganadería de Jandilla, que tenen fama de ràpids i perillosos, i per desgràcia així va ser.
El braç segueix consentit, però està millor que el dia anterior. Veig arribar els bous, deixo passar els mansos i faig un metros de carrera al seu costat. Em quedo al mig del carrer pensant que ja havien passat tots, però al girar-me veig venir un bou roig tot sol a un bon ritme i penso: este es per a mi!!! Em poso a la seva cara i corro uns metros davant d’ell. Quan estic arribant a telefònica ja veig que molts corredors ja l’estaven esperant i com que estava limitat al tenir un braç inservible, penso que serà millor deixar passar el bou i agafar-me-li al cap, que em “netegi” el carrer i em porti fins la plaça. Així ho faig, però quan portava uns segons agafat al seu cap em noto una “carícia” de un pastor al braç i això fa que el bou em marxi. Al tornar a mirar de cara avant veig com el bou roig, de nom Capuchino, envesteix a n’alguns corredors. Com que no estava per moltes coses, surto del circuit i des de fora observo com aquell bou roig, que vaig portar darrera i agafat del cap, estava fent molt de mal.
Abans de sortir del circuit contesto les preguntes de la televisió de Navarra i anem a buscar el cotxe sabent que havia hagut problemes, però no de la gravetat real. Esmorzant a Arcoyen ens assabentem de la mort d’un dels ferits. Ens quedem sorpresos i al•lucinants, però l’estrany es que no passen més coses.
Hi ha molta gent al circuit, molts no saben ni que és un bou, ni el perill real que hi ha, uns altres van borratxos... Conclusió, San Fermí salva a molta gent. Anant conscient i tenint experiència et passen coses, imagineu-vos sense saber res de bous o borratxos....
És molt difícil poder controlar a tots els corredors, ja que dins dels circuit n'hi ha més de 3000, però es té que pensar alguna cosa. No se exactament quina seria la millor solució per a evitar aquesta inconsciència ni com es podria fer per a prohibir l'entrada dels borratxos, però el que està clar es que es té que pensar alguna cosa perquè no poden haver tants de miracles cada any.

El divendres a la tarde arribem a casa i els tres pensem en que ja falta menys per al 7 de juliol de 2010!!!!

12 dies desprès no se el que realment tinc al colze, l’únic que se és que segueix magullat.
Ahh!!! Vaig disfrutar molt, estic content perquè he fet bones carreres, el menjar de cine, però llàstima no haver desconnectat del tot estant a Pamplona, ara que al final igual m’ha tocat fer-ho.

Ale i fins la pròxima!

dilluns, 6 de juliol del 2009

Tal dia farà un any

Ja no queda res, això ja està aquí. Tants de dies esperant-ho i per fi esta apunt d’arribar.
Demà a les 5 de la tarde pujaré al cotxe i començaré el camí per a fer 4 “curses” que seran molt breus, però més intenses i llargues que qualsevol que faig durant l’any.
La cursa només dura uns segons, però les hores d'abans i de desprès estàs que tens la la ment i la musculatura "angarratonada".
Les sensacions que es tenen allí dins no es poden explicar en paraules, per a poder-ho saber un te que posar-s’hi i viureu en primera persona.

Aquest any doblo la quantitat de dies, passo de córrer 2 encierros o anar per a correr-ne 4.
Espero tenir la mateixa sort que l’any passat i que tot vaigue be, però quan les coses no depenen d’un mateix, el futur i els aconteixements són incerts, tot i fer be el teu treball i voler que les coses surten be.

Una afirmació molt popular: “són més perilloses les persones que els bous”.
El perill en un encierro el porten els bous, però les “persones” ajudem a que aquest risc s’incrementi brutalment.
No us podeu imaginar els cops ni les es espentes que hi han per “aconseguir” un bon lloc e intentar “agafar” bou, una locura.

Ara fa uns dies que tinc oblidada la muntanya, no perquè m’estigui deixant anar sinó perquè vaig tenir com un cop de calor, de fer un entrenament fort i llarg, i vaig estar 3 dies sense poder fer res. Un altre motiu també ha sigut que em feia temor lesionar-me i no poder anar als sanfermins. Tot i això, marxo en les venes cap a Pamplona perquè el turmell de vegades encara es queixa.

Res més, el divendres per la tarde tornaré cap aquí baix i espero que aquest dies siguin unes bones vacances.

Ale i fins la pròxima!!

Fotos dels bous dels 4 encierros que vull córrer



dimarts, 16 de juny del 2009

Un altre "ida y vuelta"

Diuen que a la tercera va la vençuda, jo no se si era la tercera, la quarta o la que feia 20, però ahir finalment vaig embenar-me el turmell. Va ser un gran encert, ja que la diferencia de córrer en un tovillera que et va gran i un “bon” embenatge és abismal.

La calor comença a ser bastant insuportable, les ganes d’entrenar van en sentit oposat a les temperatures altes i més si no hi ha cap “objectiu” a la vista, però de moment segueixo entrenant en la mateixa “il•lusió” que fa dos mesos enrere.

Eren les 6 i pico de la tarde i no sabia exactament que fer: entrenar o no entrenar, però vaig decidir entrenar perquè ja feia 3 dies que feia el gos.
Busco les venes, poso el peu en la posició correcta i em faig un embenatge dels que feia servir quan jugava a futbol. Desprès m’equipo correctament i omplo un botella en mig litre d’aigua, si de normal el líquid és important per a entrenar, en estes calors es imprescindible perquè se’n perd molt. No exagero si dic que entre l’entrenament i una hora després em bec més d’un litre i mig d’aigua.

Quan ja estic tot arreglat penso el recorregut que faré i decideixo fer un altre ida y vuelta, el mateix circuit que vaig fer el dissabte de la nocturna i de la festa de la cirera.
Començo a córrer de cara amunt i veig que les cames i el cor no estan com sempre i van cansats. Lo del cor ho dic perquè miro el pulsometre i veig que pel ritme que porto vaig bastant alt de pulsacions.
Arribo al Tormassal cansat per la forta calor que feia, però dic paciència. I començo a fer la forta pujada cap a Montsagre i quan porto mitja horeta les cames comencen a reaccionar i les sensacions comencen a ser algo més bones. Arribo dalt a la font i el temps no és per a tirar coets però tampoc es dolent, faig un trago d’aigua, em rento la cara i a tornar-hi sense encantar-me perquè la tronada ja es damunt meu i sinó encara em banyaré. Penso que és la meva i decideixo provar-me, però abans encara m’estic uns parell de minuts contemplant un grapat de mascles que tinc a uns 10 metres i que no m’han vist. Començo a baixar, en l’aigua seguint-me i veig que el turmell amb el embenatge aguanta molt be i puc anar fent. Faig tot el descens amb l’aigua tocant el nas ja que només serveix per augmentar la sensació de calor, em presento a la carretera i vaig de cara al Morella, fins al Bassot del Monget. Les cames estan millor que al principi. Anant cap al Morella saludo al Pablo i continuo a un bon ritmet. Arribo fins al principi de la senda de pujada al coll de la Gilaberta, allí giro, faig un trago d’aigua i cap a casa.
Arribo a casa, paro el cronòmetre, em rento la cara, estiro, faig unes quantes abdominals i flexions, però abans de entrar a la dutxa dic vaig a mirar quan de temps havia perdut en 10 dies, la curiositat em pot, jeje. Comparo els temps i m’enduc una sorpresa: no és que hagués perdut temps, sinó que ho havia fet en 7 minuts menys que aquell dia. Tot i no tenir bones sensacions durant molta estona, en un turmell que no esta al 100% i molesta un pelin, en unes cames cansades i en molta calor aconsegueixo rebaixar en uns quants minuts el temps que havia fet 9 dies enrere. Estic content.
Però aquest matí quan m’he pesat m’he posat “trist” perquè cada dia peso menys. En 3 mesos que porto entrenant-me fort he perdut més de 5 quilos i no es que em sobressin. Si en perdo un més baixo el ritme dels entrenaments durant un parell de mesos, xD.

Ale i fins la pròxima

dilluns, 8 de juny del 2009

Com canvien les coses amb el temps

Aquest dissabte, aprofitant la lluna plena, es va celebrar la tradicional travessia-nocturna de Fredes-Paüls.

Si el poble en condicions normals ja està saturat, no cal que us imagineu com estava aquest fi de setmana que concedia la nocturna i la festa de la cirera, però bàsicament: molts de cotxes, uns quants frontals, carrers saturats, cireres, atletes... etc.

Tornant a la noctura, aquest any la UEC va limitar les inscripcions a 500 i les va aconseguir sense complicacions. Pel que pogut llegir, es deia que si no arriben a limitar les inscripcions s’hagués pogut arribat a les 700, una locura!

I com canvien les coses amb el temps!!! I això perquè ho dic? Pues perquè el “canvi” que ha experimentat la travessia de Fredes a Paüls en els últims anys és impressionant.
Encara recordo que mun pare va participar en les primeres edicions de la travessia i aquells anys es deia que baixar-la de 7 hores era una locura, l’any següent que baixar-la de 6 hores i mitja impossible, l’any següent que estos corredors estan averiats ja que ja l’han baixat de 6 hores, l’any... i així fins arribar a temps d’aquest any:
4h i 7 minuts!!!
Si els registres que s’anaven fent aquest anys eren impressionats, a n’aquest últim aconseguit pel Kiko Martí ja no se quin qualificatiu posar-li, però suposo que d’aquí un any o 2 o 3 passarà a formar part dels registres impressionats, ja que algú l’haurà aconseguit superar, almenys això penso.

Quan feia la nocturna el senyor Domingo Adell, si mal no recordo, fent un temps de 8h 30 minuts et servia per a quedar el desè, aquest registre va ser l’any 2000. 9 anys desprès fens aquest registres haguessis quedat el 75. Canvien les coses amb el temps?
La veritat es que si i molt. Una altra cosa que també ha canviat és la participació i la reputació de la travessia. Pensar que caldria limitar la cursa a 500 participants era una cosa impensable fins fa ben poc, però les coses canvien i es diu que per a millor.
Les curses de muntanya estan “enganxat” a moltes persones i això es bo. L’únic problema es que superar o igualar la posició que va aconseguir mun pare en les primeres edicions em serà molt difícil, (el desè va fer 5h 11 minuts) però el temps espero que no. Baixar-la de 8h 30 minuts es una cosa possible, però de moment no he pogut. xD
Ell sempre intenta aconsellar-me, ensenyar-me rutes, nous lloc per a entrenar-me... però no acaba d’entendre com no puc recordar-me’n de totes estes coses. De totes maneres suposo que poc a poc aniré memoritzant-les i més ara que torno cap al poble.

El dia de la travessia com que estava per casa vaig decidir tornar a la muntanya. Com que no vaig poder fer la cursa el dia que tocava me’n vaig anar cap a Montasgre, fins la bassa la Refoia, i vaig tornar a baixar cap al poble per la mateixa senda per on havia pujat. Quan estava baix a la carretera vaig decidir córrer un ratet més i vaig anar fins al bassot del Monget i desprès cap a casa.
Conclusió, el turmell no està be però avui he llegit una frase que m’ha agradat molt.

"El dolor es temporal... Puede durar-te un segundo, un minuto, una hora o hasta un año, pero al final se calma y algo mas ocupa su lugar. Sin embargo, si abandonas, dura para siempre."
LANCE ARMSTRONG

Per últim, felicitar a tots els participants de la travessia, però especialment als del poble. Grans registres i cada cop el nivell és més alt.

Ale, fins la pròxima

divendres, 29 de maig del 2009

Canviant d'amistat

Si al últim escrit comentava que tenia una nova amiga i que ella era la meva salvadora, pues el dimecres per la tarde les coses van canviar el 100%.

Com que el Barça jugava la final de la Champions (quin espectacle!!!) vaig decidir avançar el ratet de bici. Eren les 5’30 i anava disposat a fer 50 minutets d’entrenament, però quan en portava 20, clack!!! Trenco la resistència de la bici estàtica i em quedo en una cara de tonto que si que rai
Començo a “pensar” que puc fer i... decideixo posar-me una tobillera i anar-me’n a córrer. No ho vaig pensar molt perquè si ho hagués pensat una mica segur que no ho faig, però les coses que es fan sense pensar-les solen ser les que van millor.

Em canvio d’indumentària, agafo una botella d’aigua, em poso una tobillera, em lligo les sabates i a fer km, però abans de començar a fer camí vaig pensar uns segons i vaig decidir no fer res de muntanya i anar per camins “bons” perquè ja feia 10 dies que no feia res i el turmell encara estava adolorit.

Com feia molts de dies que no anava a Sant Roc decideixo que es el millor moment per anar a fer-li una visita. Anys enrere, quan “m’entrenava”, aquest era el circuit que més repetia: anar a Sant Roc pel camí de baix i tornar pel camí de dalt. Ho faig així perquè penso que és la forma de fer més km pujant.

Feia molt de calor, pareix que l’estiu ja està aquí, i portava la idea de córrer uns 45 minuts a un ritme normal, però com que devia tenir ganes de córrer vaig anar en un ritme alt i em vaig presentar al cementiri en una mica més de 10 minuts d’antelació. Com que el turmell no es queixava molt vaig decidir anar cap al Morellà, més concretament fins al bassot del Monget, i tornar cap a casa.

Una hora clavada d’entrenament que em va deixar al puntet per a vere el Barça.

Ahir vaig tornar a fer el mateix recorregut i ja he fet 2 dies de cursa, però gràcies a n'això m'ha quedat clara una cosa: la nocturna impossible de fer-la. El turmell no està, ni molt menys, per a córrer per la muntanya.

Crec que fins als San Fermins, que no són ben bé una cursa, que no faré cap carrera. Ja fa molta calor i no apeteix molt carrer tantes hores pel sol. Ara tot el que passa d'una hora i mitja ja és tot un sacrifici.

El turmell no està be del tot, però fa uns anys vaig estar tota una temporada entrenant al futbol 3 o 4 dies a la setmana i jugant tots els diumenges en un esguinze al mateix turmell (aquell any vaig jugar contra 2 futbolistes que el dimecres estaven aixecant la copa a Roma, uns tants i els altres tan poc!! jeje). Així que no crec que em passe res.

Avui i demà descans i el diumenge igual torno a fer alguna cosa.

Ale i fins la pròxima

P.D. Visca el Barça i Visca CATALUNYA!!!!!

dimarts, 26 de maig del 2009

Tinc una nova amiga

Tenia que fer alguna cosa, no podia continuar tot igual i a finals de març vaig decidir donar el pas.
Vaig canviar un dia de córrer per un dia de bici i els peus m’ho han agraït. Els peus volien descans (els tenia magullats), però jo no ho veia clar i la bici ha sigut la millor alternativa.
El ciclisme m’encanta seguir-lo per la tele, però practicar-lo... no ha sigut mai una de les meves passions, però m’ha servit de mol i en aquest últims dies és la meva “salvació”.


Els primers dies se’m feien llargs, però poc a poc la cosa ja es feia més amena. El meu circuit era sortir de casa i anar cap al port de Tarragona i allí anar pegant voltes a un circuit que arriba fins al faro i que fa uns 4,5 km de llarg. No hi ha unes grans vistes, però tens un carril de bici i així estàs segur de que no et vindrà cap cotxe per darrera. No es que tinga pànic als cotxes, però quan estic entrenant m’agrada estar tranquil. Un altre avantatge d’aquest circuit és que al estar la mar al costat sempre corre un airet que encanta i fa que el entreno sigui més “còmode”, però a la vegada és emprenyador perquè sempre et porta frenat i et toca pedalejar més. Però be, em quedo en la primera cosa i l’aire m’agrada, serà perquè a Paüls en fa poc?

Els primers entrenaments feia uns 30 km i la cosa ja costava, però les últimes setmanes ja vaig fer 50 km en la Mountain-bike del company de pis, se la va portar per a anar-hi i sort que l’he tret una mica que sinó s’hagués fumat de fàstic per casa.
No es el mateix fer 50 km en bici de muntanya que en bici de carretera, almenys jo he tingut aquesta sensació aquestes setmanes. O les meves cames tiren poc o la bici anava frenada o les rodes són molts amples, però els que estar clar que els que anaven en bici “professional” em feien la ralla, jeje.

Si la bici ja era la meva nova amiga, però “quedàvem” poc, des de finals de la setmana passada que és la meva única amiga. Els primers dies em feia una mica de por entrenar perquè el turmell estava fatal, però des del dijous que cada dia faig un ratet de bici estàtica. No puc entrenar tant de rato com voldria, se’m fa etern pedalejar sense mourem del lloc, però almenys ja faig alguna cosa i no perdo tant.

Espero que a finals de setmana ja pugue sortir a pegar una volta (tinc moltes ganes de pujar alguna muntanya i més desprès de la cursa del diumenge!!!) però veurem com evoluciona el turmell, ara que no pateixo ja que sempre tindré a n’ella!!! xD

Ale i fins la pròxima (em comença anar pel cap fer la meitat de la nocturna, però tinc que pensar una mica abans, jeje)

dilluns, 25 de maig del 2009

IX Cursa de muntanya Paüls

Les muntanyes del nostre poble han tornat a ser la seu d’una de les millors curses de muntanya de l’actualitat. Era la novena edició i estava dins del circuit català de curses de muntanya i del circuit de les terres de l’ebre. El repte era superar una mica més de 23 km i uns 2000 metres de desnivell positiu acumulat.


Era un dia diferent perquè era la primera vegada que em tocava veure els “bous des de detràs l’embarrera”. Sempre que havia estat a Paüls el dia la cursa l’havia fet, però aquest any el turmell no m’ha deixat. Tot i això la nit abans, no tenia els “nervis” dels altres anys, però si que em van venir al cap un munt d’imatges d’entrenaments, de les curses d’edicions anteriors...


El despertador sona a les 7’50 i no porto cap presa en aixecar-me (el únic positiu de no fer la cursa). A les 8’15 vaig a buscar a l’Hector i en los instruments a la ma anem tirant cap a la plaça.

Pujant començo a veure corredors i pensava: “Bua, quina enveja en fan”. Arribem a la plaça i allí ja està tot preparat. Als de la UEC se’ls escapen pocs detalls i això es nota només pegant un cop d’ull.

El temps no pinta be i tot i que els de la xaranga estem afinadets s’escapen les primeres gotes.


A les 9 es dona la sortida de les dones i a les 9’20 es dona la dels homes. Quin ritme que porten els primers quan passen per la plaça, impressionant!!! El nivell d’aquestes curses és al·lucinant el que s'ha anat incrementant any rere any.

Un cop passats tots els corredors la cosa es tranquil·litza i comencen uns altres preparatius, els de l’arribada.

Esmorzem per a matar el temps i la gana! i em trobo a n’algun company que per causes similars a la meva l’hi ha tocat mirar la carrera d’una forma diferent.

Quan ja fa una mica més d’una hora que han donat la sortida, les trucades a la gent que està pels cims són un no parar: Qui va el primer? Els del poble com van? Estan tots be?

I així es passen els moments quan un està per la plaça.


I quan portàvem una mica més de dos hores arriba el 1r participant a la plaça, quina màquina!!! El Just Sociats, sots campió d’Espanya el 2008, para el crono en 2h 17 minuts. Tres minuts després arriba el Kiko Martí i un minut després l’Albert Giner “puça”. A tres minuts de l’Albert arriba l’Ahmed i a partir d’aquí ja un no parar de corredors.

Uns arriben més sencers, uns altres “morts”, n’hi ha que encara tenen ganes de fer un sprint final, n’hi ha que trauen forces d’on sigui per a carregar als seus fills, etc.

Quan veig algunes d’aquestes arribades em tremolen les cames i no perquè em faiguen figa sinó perquè per uns segons em poso a la seva pell i penso que el que el que han passat ha sigut molt dur i que la recompensa d’arribar a la meta i veure als coneguts o al públic animar-te són coses que ni la Master Card pot pagar, jeje.


Els atletes locals, aquest any amb record inclòs de participants, van fer uns grans registres:


Nicolae Caraba en 2h 46 minuts










Ricard Cid 3h 4 minuts










Pau Povill 3h 13 minuts










Miquel Pallarès i “Rafel Paladella” 3h 17 minuts










Joan Estrada 3h 29 minuts










Enric Povill 3h 39 minuts










Joan Lluís 4h 3 minuts










Felicitats a tots els corredors pels gran temps efectuats perquè fer una cursa de tanta duresa i que passa de llarg els 20 quilometres és tot un repte personal, però com sempre: l’important es poder acabar i poder dir: Tal dia farà un any!!! xD


P.D. L'animació de la xaranga TAL COM SONA de Paüls, impressionat!!! jejeje.


Ale i fins la pròxima cursa (que no se quina serà)

diumenge, 17 de maig del 2009

Fin de setmana per oblidar

El que mal comença mal acaba.

El fin de setmana pintava molt be. El dissabte pel matí encierro a Villareal (el primer i últim “entreno” abans de Sant Fermín) i el diumenge cursa de Paüls (últim entreno llarg i per la muntanya abans del dia 24)

Tot i pintar molt be, vaig començar-lo en un petit ensurt a Villareal i l'he acabat en un “susto” de veritat entrenant-me per les muntanyes del nostre poble en mun tiet Paco, l'Enric i el Joan (que vol anar de tapat, però ja el coneixem, jeje)

El del dissabte va ser una "caiguda" sense conseqüències, la primera en un encierro, i el de avui ha sigut un esguince que m'ha fet posar el turmell dret com una pilota de futbol.

La idea de avui era fer tot el recorregut de la cursa a un ritme suau per a “conèixer” el circuit. Al final no s'ha pogut fer el que estava previst degut al meu turmell. Ens hem deixat de fer la nova pujada a la punta de l'aigua i el Joan Gran, però tot i això hem fet una bona volta.
Les muntanyes per on transcorre la cursa estaven plenes de gent de la UEC marcant el circuit, persones fent excursions, algú entrenat-se, cabres, gossos i varies motos interrompent el “soroll” de la natura.

Dos mesos entrenant-me 4 dies a la setmana: corrent, fent ciclisme, muntanya, etc. tirats per la borda per un descuit el dia que anava per la muntanya més relaxat i a un ritme més baix.
Sempre he patit del turmell dret, els esguinces són una cosa normal en mi, però aquest any la cosa pareixia diferent i no havia tingut cap ensurt, fins avui. Baixant del Piló de Montsagre he tingut el primer avís i anant cap a les creuetes de Lloà he tingut el definitiu. Feia dies que m'anava pel cap posar-me una tobillera o algun altre remei per si las moscas... però be, ara ja no si pot fer res i el “mal” ja està fet.

El diumenge que be faré la carrera d'una altra manera, treballant en la xaranga. Em cansaré bufant, però la cosa no serà tant pesada com fer els 23 km de la cursa, xD.

Era i suposo que hagués sigut el meu millor any, ja que físicament estava prou be i estava molt mentalitzat en fer-la.
El dijous vaig anar a fer el meu circuit típic (font de Montsagre, mola grosa, piló de Montsagre, Mola Atans, Gilaberta i Paüls) en angines, mal de cap i costipat i vaig arribar al Piló en 1 hora i mitja i sense forçar la màquina. Tot eren bones sensacions i estava convençut de baixar-la de 3 hores però això fins l'any que be no ho podré aconseguir, xD.

Espero que la cursa sigui tot un èxit i que els meus companys de batalles de avui (Enric, Paco i Joan) els vagi molt be la cursa i que seguim repetint les sortides, però en un pelin més de ritme que sinó porto massa energia acumulada i em lesiono en qualsevol tonteria, jajaja.

Ale i fins la pròxima

dilluns, 11 de maig del 2009

Retorn a la muntanya

Després de 10 dies vaig tornar a la muntanya, des de la cursa de Xerta que estava una mica desconectat. La veritat es que ja en tenia moltes ganes de tornar a fer km de cara amunt i de cara avall.

El meu retorn als entrenaments, després d’uns dies de “descans”, va ser per un circuit que m’agrada i amb el que disfruto de les vistes. Com que el dia de la cursa no puc mirar gaire cosa, aquests dos dies he aprofitat per observar les nostres terres des d’un altre punt de vista. La vista que hi ha des de dalt de la Mola Grossa i des del Piló de Montsagre és impressionant.

Sortida de Paüls, pujada cap a la Font de Montsagre, Mola Grossa per la finella, baixada fins la carretera de Montsagre, pujada al piló, Mola d’Atans, Gilaberta i baixada fins al poble. Uns 17 km d’entrenament a un ritme suau que em van fer recordar que la muntanya i els descensos son molt més durs que el terreny pla (vaig tenir algun ensurt baixant la Gilaberta, ja que es va posar a ploure, però gràcies als guants i a la sort estic sa i estalvi, xD)

El dissabte vaig tornar a la muntanya i vaig fer el mateix recorregut, però variant que a més de pujar al piló de Montsagre per la carretera o vaig fer pel barranc. També vaig fer 1 km més de pista. En total uns 18 km aprox. a ritme suau, una mica menys de 3 hores d'entrenament, que van servir-me per a posar la musculatura al seu lloc.
El més pesat d’aquest circuit és la pujada a Montsagre, perquè es llarga i és l’inici, la pujada des del barranc al piló i els primers 500 metres de descens de la Gilaberta que són molts tècnics.

Estic content perquè veig que poc a poc les coses van millorant i que amb el temps el cos agafa base. L’únic però es que vaig perdre tot el que havia guanyat des del setembre fins al desembre en tres mesos (gener, febrer, març) i ara en 2 mesos d’entrenament continuat estic bastant lluny del meu tope, però això em servirà per no deixar-me anar durant tant de temps seguit.

Ja només queden 15 dies per la cursa. Això vol dir que encara podré fer 7 entrenaments abans del dia 24, si el cos m’ho permet perquè porto un costipat considerable.

Ale i fins aviat.

dilluns, 27 d’abril del 2009

II Cursa de les Fonts. Xerta 2009

Ahir, diumenge 26 d’abril, es va celebrar al poble veí, Xerta, la II cursa de les fonts. Una carrera de 26 km, 1650 metres de desnivell positiu i amb un pic de 879 metres (Cim de la Coscollosa)
Com era d’esperar, desprès de l’èxit de la primera edició, la afluència de participants i la qualitat dels corredors es va incrementar notablement.

La setmana abans de la cursa havia fet una part de l’itinerari, uns 10 km, en mun tio Paco i en l'Aleix (la futura estrella de la família) i em vaig quedar sorprès per les vistes que havien i pel be que estaven els senders.

El despertador tocava (6’45) i al mirar per la finestra em vaig endur una “sorpresa”: plovia i feia vent. Vaig pensar: Enric avui patiràs!!!. Però el mal ja estava fet així que vaig fer el típic esmorzar d'un dia de carrera, vaig dutxar-me, fer la motxilla i em vaig vestir.

Baixant cap a Xerta els temps pareixia millorar, però no estava molt clar. Arribem a la plaça, lloc d’inici de la cursa, i ens assabentem que la sortida es farà des del Kasal.
Degut el mal temps, tot i que cada vegada la cosa s’aclaria més, l'inici es va endarrerir 15 minuts i es va fer una sortida neutralitzada fins l’antiga carretera.
Com sempre, vaig escalfar una mica el motor, feia molt de fred, i amb els corredors de Paüls i algun company de batalles vam fer els típics comentaris d'abans de iniciar una prova.

A l’hora dita comença la cursa i els primers km em serveixen per a estirar una mica les cames i agafar una posició prou bona per a estar tranquil al tram de pujada.
Un cop passat el primer habituallament "comença" la cursa. No vaig voler apretar molt a la pujada i amb el Ricard anàvem fen km a un bon ritmet, però guardar-nos les forces per al tram de baixada.
Arribant als plans de Rambla ens vam trobar a la Reyes Valero (guanyadora de varies carreres de muntanya, una d’elles la cursa de Paüls, i 2 segona del circuit català en les últims 3 anys) i vam seguir el seu ritme fins arribar a la Coscollosa (si un pot, sempre es bo agafar el ritme d'alguna persona experimentada). En aquest punt vam decidir canviar el ritme he intentar fer un bon temps ja que casi tot el que quedava era baixada i trams plans.

Arribant al control de la Moleta vaig notar com si el bessó tingues ganes de escapar-se i em va tocar afluixar. El Ricard va seguir al mateix ritme i a mi em va tocar aprendre-m’ho en paciència.
Els trams de baixada m'anaven perfectes perquè al treballà els quàdriceps podia guanyar posicions, però tot el que era pujada i sobretot pla em tocava fer-ho caminant per temor de que no se’m puges el bessó i se'm acabés la carrera.
Vaig fer la primera part de la cursa pensant en guardar forces per al tram de baixada i vaig arribar a la Coscollosa en les piles carregades, però... Al final vaig perdre unes 20 posicions, però tot i això vaig poder arribar a meta en un bon temps.

Vaig parar el cronòmetre en 3h 27 minuts.
El Nicolae en 2h 41 minuts, el Rafel en 3h 10 minuts, el Ricard en 3h 19 minuts, l’Enric en 3h 48 minuts, el Jordi de Roquetes en 3h 58 minuts i el senyó Maga de Santa Bàrbara en 4h.
Felicitats a tots pels resultats!!!

Un cop acabada la cursa remarcaria 4 coses:
Que les pujades inicials fins als plans de Rambla són enganyadores, ja que al fer-les per bona "carretera" això et pot fer apretar la maquina més del compte i al final ho acabaries pagant.
Que la pujada de les Ombries de Paüls al cim de la Coscollosa és un tram dur, tot i que no se'm va fer molt pesat.
Que la baixada és bastant tècnica i complicada, però cal dir que l'aigua caiguda hores abans ens va ajudar a superar-la amb més facilitat.
I que els últims 3 km se'm van fer eterns, però això va ser perquè el bessó volia ser protagonista, sort que no el vaig deixar, xD.

Va ser una carrera dura (els canvis que va fer l'organització en el circuit, respecte l’any passat, van tenir l’efecte buscat), de molts quilometres, amb una baixada complica, molt de fred al principi, calor al final, etc. però una bona prova de foc per a mesurar les forces de cara a la meva pròxima cursa, la de Paüls, a finals de Maig.
Si comparem les dos curses podem observar que el desnivell acumulat és casi igual, la de Paüls té 3 quilometres menys que la de Xerta i els senders són bastants diferents.
Espero poder fer la cursa de Paüls alguns dies abans de la carrera, però el calendari no pinta molt be.
A la nostra cursa suposo que haurà més participants locals que a la de Xerta, tot i que vam deixar el llistó ben alt, però com sempre: l’important es acabar!!!!

Ale i fins la pròxima!!!!!

Presentació

Hola,

Soc l’Enric Adell un noi de Paüls que un cop deixat el futbol una mica de costat he començat a introduir-me al món de les curses de muntanya, un esport molt més sacrificat i dur que el futbol.

En aquest blog aniré explicant les meves experiències, les curses, alguns entrenaments, ...