III Cursa de les fonts

El passat diumenge 25 d’abril, es va celebrar al poble veí, Xerta, la III cursa de les fonts. Una carrera de 26 km, 1700 metres de desnivell positiu i un pic de 879 metres. L'afluència de participants es va incrementar gràcies a la marxa, que tenia un circuit interessant.

Aquest any, a diferencia del passat, les setmanes abans de la cursa no havia fet cap entrenament pel circuit ni per la muntanya, el motiu d'això eren les proves per entrar a treballar de bomber a l'estiu. Però va valdre la pena perquè les proves físiques em van anar mot be i tot i no tenir cap merit he aconseguit entrar.
El problema no vas ser el canvi d'entrenament, perquè vaig fer bastants quilòmetres igual, sinó les seqüeles de les proves. Tinc l'esquena tocada i un esguinze al turmell esquerre que vinc arrossegant des de Miravet.

Tornant al diumenge... el despertador va sonar molt aviat i sense gaire gana a esmorzar, desprès una dutxa i cap Xerta.
Aparco a l'estació i coincideixo en mun tiet i mun cosí que van a fer la marxa. Anem de cara a la plaça, recolleixo el dorsal, deixo la motxilla, m'embeno els turmells i a calentar.
Durant l'escalfament no tinc bones sensacions i em noto incomodo amb el turmell esquerre, però no li faig molt de cas. Estiro amb el Ricard, Gustavo i companyia i de cara la sortida que ja no queda res.
Fotos, comentaris, salutacions i a córrer !!!!!!Els primers quilòmetres els faig en calma perquè no vull quedar-me vuit a meitat cursa. Una vegada passo el primer avituallament m'ajunto amb el Rafel, anem contant-mos batalletes i fent quilòmetres, fins que ell comença a fer les passes massa llargues i jo decideixo mantenir el ritme pensant en que a la baixada ja recuperaré. Mantinc el contacte visual amb el Rafel fins passada la vall d'infern, aquí em trobo amb una mica de trànsit, em costa molt passar a la gent degut al sender i perdo uns instants. El tram que va des dels plans de rambla fins la moleta és el més bonic i dur de la cursa. La pujada a la Coscollosa és “curta” e intensa, però la forta calor i l'escàs vent que feia van fer que pareixes més dura.Una vegada coronada toca un descens llarg i tècnic amb algunes pujades curtes però molt pronunciades. Aquestes mini pujades al final de les curses són tot un mur, ja que et buiden i et deixen “finet”. Aquest any porto les piles carregades per fer un bon descens i recuperar temps. Començo a fer quilòmetres i adelanto a n'algun corredor, però tinc la part esquerra tocada, l'esquena i el turmell cada cop molesten més. Quan porto uns tres quilòmetres de baixada me'n dono compte que pot ser he guardat massa forces, he apretat poc i ja no se si podré recuperar tot el temps que volia.
Tot i això vaig seguint a bon ritmet i em presento a la última pujada del circuit, hi han cordes per a superar-la, però prefereixo deixar-les per un corredor que està passant uns mals moments. Arribo a l'últim avituallament, amb més retràs del esperat, em faig unes fotos, comento la jugada i torno a córrer per arribar el més aviat possible a la meta.
A diferencia de l'any passat, els últim tres quilòmetres es fan més assequibles, potser he reservat massa? Segur que si. Deixo la senda, entro al asfalt i... 3h i 35 minuts.
No gaire content pel temps fet, 8 minuts més que l'any passat, però l'important es que he acabat. Tinc una sensació rara perquè estic be, tot i la forta calor que feia, però penso que he guardat massa i que no me emprés la cursa com una cursa, valga la redundància, però... per a compensar-ho ahir 14'5 quilòmetres de muntanya i 1400 metres de desnivell positiu.

La cursa de les fonts és la més dura que he fet aquest any en diferencia, però m'agrada perquè esta al costat de casa e hi han unes impressionats vistes. Són molts de quilòmetres, un desnivell acumulat considerable, baixades molt tècniques, pujades llargues i dures,... però arribar a la meta ho compensa tot.

Felicitar a un mun cosí Aleix perquè, tot i ser molt jove, va acabar el 15è a la marxa, segueix així!!! També al Ricard, Paco, Gustavo, Rafel, Joaquin...

Avui descans i al camp nou a per la remuntada i demà... ja serà un altre dia.

Ale i fins la pròxima

Cursa Pobla Massaluca i Camino de Santiago.

Ja feia uns quants dies que no escrivia i he aprofitat avui que no fa molt bon dia per a tornar-ho a fer.
Començaré per la cursa de la Pobla de Massaluca. Tenia ganes de fer-la, no perquè sigui una prova que m'encante, sinó perquè tenia ganes de córrer una cursa i perquè l'havia fet l'any passat i volia comprovar la meva evolució.
Aquesta vegada vaig preparar-me les coses el dia abans i vaig marxar em més temps de marge per a estar tranquil, les presses no m'agraden. Arribada, caferet, xarrada en los coneguts, canvi de roba, una mica de calentament i cap a la sortida.
El dia pintava calorós i així va ser, cosa que no em beneficia gaire. A diferencia de l'any passat arribava a la cursa en un més i mig més d'entrenament i es va notar una mica amb la marca. La sortida va ser frenètica, les sensacions eren bones i els quilòmetres anaven passant sense adonar-me'n, els primers 10 quilòmetres en 46 minuts!!!. Però quan portava uns 13 quilòmetres la cosa va canviar, la calor em va buidar i les cames van deixar de funcionar. Tot i això vaig parar el rellotge en 2 hores i 6 minuts, 30 minuts menys que l'any anterior. De la cursa dir que els petits canvis en el recorregut la van fer més atractiva i que aquest any va tindre 21,68 km i 775 metres de desnivell positiu. Vaig acabar “content”, tot i que la sortida tan ràpida em va passar factura, però amb un cop de calor i uns peus que...
Per últim donar les gràcies al Jordi Gimenez.
Els dies de desprès de la cursa va tocar bici i el dijous de cara a Galícia a fer el camino de Santiago.
Va ser una experiència bonica, tant per les vistes com pel que significa. Els dies caminant es van fer amenos, però no va ser una cosa fàcil. Teòricament vam recórrer 115 quilòmetres en 4 dies, però penso que en són algun més. Apart del quilometratge, no és cap disbarat, el que és fa pesat és anar en la motxilla al coll i a n' això se li té que sumar que els genolls i les plantes del peu no estaven recuperats del trote dels dies abans i m'acabaven molt cansats desprès de tantes hores de caminant.Contades algunes "penúries", es broma, tot el que es viu fent el camino és una bona experiència però que calen unes quantes pàgines per explicar-la així que... l'arribada a la catedral de Santiago va ser el dilluns sobre les 8 i mitja de la nit i em va impressionar molt. Vam recollir la Compostela, vam descansar, ja en teníem ganes!!!, i el dimarts a les 12 cap a la catedral a escoltar la missa del peregrino, on vam trobar molts de “coneguts”.
Però tot el bo s'acaba i així va ser. Ara Toca tornar a la normalitat: entrenament per les muntanyes de Paüls, el barça guanyant al Madrid i esperant la champions, treballs de la uoc... en fin, el de sempre, xD

Ale i fins la pròxima

Quin hivern més dur!

Suposo que a Tarragona també ha fet fred aquest any, això no ho se de primer ma, el que si que sé es que a Paüls les temperatures baixes, el vent i la neu ha sigut una cosa habitual. No havia patit mai tant entrenant-me, però espero que d'alguna cosa hagi servit... xD
Ja queda una mica menys per la pròxima cursa, 28 de març, però ja en tinc ganes.
Això de les curses de muntanya t'enganxa, no se ben be quin és el motiu exacte, però n'hi ha molts: satisfacció d'acabar una cursa, el fet d'afrontar nou reptes, superar-te en els entrenaments, l'esperit competitiu, les vistes, que ser dels millors significa entrenar i tenir molta constància durant molt de temps... Tot això i alguna cosa més fa que les curses de muntanya siguen una esport que m'apassiona i que em motiva cada dia més.
La cursa de Miravet va ser la primera, com el final de la pretemporada, i la de la Pobla de Massaluca serà la segona, l'inici de la temporada. Són una part més del meu entrenament que espero que doni els seus “fruits” cap a finals de maig o sinó cap a finals de juny que és la nocturna.
De la primera cursa tinc algun record al turmell, però poc a poc anem millorant. Els entrenaments es van acumulant i les cames alguns dies no poden ni moure's, però és el que toca.
La setmana passada vaig fer de tot, però a un ritme suau: caminar muntanya, córrer via verda, bici... aquesta espero fer-ho a ritme normal.
No tinc clara la cursa que faré al maig, si la de Paüls o la puyada a Oturia de Huesca, però les 2 són prou interessants. Una es la final del campionat de Catalunya i l'altra és el d'Espanya. No és que vulgui guanyar, ni molt menys, però en això vull dir que són 2 carreres molt importants. La del poble ja l'he fet varies vegades, és molt dura: té uns 23 km i un desnivell positiu de 1950 metres. La de Huesca fa bona pinta, 38 km i un desnivell positiu de 2200 metres. Com que un dels objectius de la temporada es fer per primera vegada la nocturna i baixar-la de les 6 hores, pot ser massa ambiciós?, la puyada a Oturia m'aniria millor per a preparar-la, però la de Paüls... és la del poble. Encara tinc molt de temps per a decidir-me, podem passar moltes coses i les lesions poden fer canviar molt els plans, però si no em passen factura ja tinc el calendari mig definit fins al juliol.
I per acabar quatre fotos del entrenament que vaig fer el dijous passat, van ser uns 9'2 quilòmetres en un desnivell positiu de 635 metres i per títol podria portar: una pujada a la Gilaberta envoltat de neu.

Salut i cames!!!!

Per damunt la neu...

Ha sonat el despertador a les 8’30 i he fet el mateix de sempre: mirar la temperatura exterior (0,5 graus), agafar un actimel de la nevera i beure-me’l al sofà, però quan he mirat per la finestra…he vist totes les teulades nevades!!! I m'ha tocat canviar els plans, no podré agafar la bici perquè en este fred me quedaré congelat.
Ha anat passant la estona i al final he decidit sortir a pegar una volta, però corrent. Des de la cursa de Miravet que no havia fet res perquè encara tinc 2 blaus al turmell i em fa un mica de mal, però avui tenia ganes de fer exercici.
M'he tapat asta les orelles i a fer quilometres en precaució. No volia forçar gaire perquè tenia temor de fer-me mal, però a mesura que anaven passant els minuts les sensacions eren bones.
Però el millor d’avui no ha sigut que el turmell no m’ha fet mal, sinó haver fet la major part de l’entrenament corrent per damunt la neu, en alguns llocs gel. Unes sensacions diferents i un paisatge molt més pintoresc al habitual.
Al final he fet una mica més de 10 km, en un desnivell acumulat d’uns 700 metres i un desnivell positiu de 350 metres. M’ha costat una hora exacta, surt una mitjana de 6 minuts el quilòmetre.
Conclusió: content per haver fet un bon entrenament i perquè segueixo progressant adequadament, xD

Salut i cames

La primera del 2010 a la saca !!!

Al final tot torna a la normalitat…

Pensava que no me’n recordaria, feia 10 mesos des de la última, però només em van caler uns minuts per adonar-me on m’havia ficat. El diumenge vaig tornar a fer una cursa de muntanya.

No portava molts d’entrenaments ni molta constància, una setmana cinc dies, l’altra dos dies, l’altra... per això que no esperava sortir gaire satisfet, però la cosa va anar millor del que m’esperava.

No l’havia fet mai, però en un principi no tenia que ser una prova dura. La de Miravet, segons la seva pàgina web, era una cursa de 20 km, distancia que trobo ideal, un desnivell positiu de 1000 metres, una cosa assequible, i amb un pic de casi 400 metros. Comparant-la amb la de Paüls o la de Xerta que passen dels 20 km, pics de 1000 metres, uns desnivells positius acumulats de més de 1650 metres... la del diumenge tenia que ser un aperitiu, però no va ser així.

Em desperto, esmorzo, em preparo la bossa, em vesteixo... agafo el cotxe i de cara avall, vaig tenir que recular perquè em vaig deixar alguna cosa, la motxilla es té que preparar el dia abans, xD.

Arribem tota la comitiva a Miravet, trobem un lloc on deixar el cotxe i ràpid a buscar els dorsals, a la pròxima marxo en més marge que no m’agrada anar en estos nervis. Tornem al cotxe a canviar-nos, li dono tot les coses a mun pare i de cara a la sortida corrent perquè ja casi es l’hora. Passo el control, estiro una mica i ... ja estic fent la primera cursa de l’any. Una mica precipitat, però era el debut i poden passar estes coses, jeje.

Vaig adelantant una mica, havia sortit dels últims, i un cop la situació ja es calma agafo el meu ritme. Anava fent quilometres per senders en bon estat, era un circuit trenca-cames, però les sensacions eren bones. Em notava be i els quilometres anaven passant en relativa facilitat fins que vaig arribar al últim avituallament on vaig recordar les paraules de mun tiet: “guardeu forces que despues de l’últim avituallament hi ha la pujada més forta de la cursa” però un no recorda això quan ja porta casi 2 hores d’esforç. La pujada era forta i jo per a colmo vaig fer un metres de més perquè em vaig equivocar... sort que vaig adonar-me’n de seguida del error. Emprenc la pujada, d’un quilòmetre aproximadament, i em costa uns 14 minuts... allí vaig gastar casi totes les forces que em quedaven, però tenia un consol, tots els que portava davant meu anàvem igual o pitjor que jo, jeje. Un descens ràpid i de cara al castell, la última pujada. Un cop coronat ja només quedava un quilòmetre. Tiro pels carrers del poble i per a variar una mica, em pego un retortillada i em faig un esguinze al peu. Bé, la novetat és que me l’he fet al peu esquerre, xD Tot i ser de descens aquest últim quilòmetre em costa 7 minuts. Degut al esquinç perdo casi 3 minuts, però tot i això paro el crono en 2h i 27 minuts.

Un bon resultat si tinc en compte el temps que porto entrenat i la duresa de la prova. No es que fos llarga ni amb moltes pujades, però té una cosa que la fa diferent de les que havia fet fins ara: la part més dura estava al final quan el “normal” es fer les pujades dures al principi i això em va marcar.

Ara toca recuperar el turmell, ja m’ha sortit el blau, i continuar entrenant per a millorar els resultats. La pròxima suposo que serà a finals de març a la Pobla de Massaluca.

Per últim dir que segons el nou aparatet que tinc, un garmin, les dades de la cursa van ser: 18’80 quilometres, 1.022 metres de desnivell positiu i 1030 de desnivell negatiu. Fent tot això vaig cremar 1300 calories.

P.D. Espero que aparti d’ara les organitzacions de les curses pensen algun remei per a que la cursa i la marxa no es troben dins del mateix recorregut tantes vegades, ja que això és un perill i algú pot prendre mal.

Ale i fins la pròxima.

Salut i cames!!!!

Dels encierros de Sanse a Paüls, passant per Villareal, Almassora, Les Alqueries, Onda...

Molt de temps des de l'última vegada que vaig escriure al blog, han passat moltes coses, però estic al mateix lloc, xD

A finals d'agost vaig anar a córrer els encierros de San Sebastian de los Reyes, una cosa que tenia ganes de fer, amb un company de Benicarló, però m'esperava més i res comparable en Pamplona. Si mires els encierros per A3( els fan en directe del 25 al 31 d'agost a les 8 del matí) i sents parlar als locutors, et pots arribar a pensar que tenen la importància e hi ha tanta gent com a Pamplona, però tots es una manipulació i una exageració de dades,típic d'aquest canal. No hi ha ni la tercera part de corredors que a Pamplona, les ganaderies no les coneixes ni fart de vi i els bous no tenen ni la presencia ni els quilos dels de San Fermín, però bueno, si l'any que be puc estaré allí, xD
De les carreres dir que el diumenge, primer dia que vaig arribar, quan tenia la manada al costat em van tombar, és a dir, vaig córrer pocs metros, jeje. El dilluns la cosa ja va anar millor, vaig correr bastant més i vaig entrar dins la plaça en l'últim bou. Els encierros d'aquesta localitat madrilenya es caracteritzen per ser molt ràpids, el recorregut té pendent negativa i els bous no són grans, però això m'agrada ja que degut aquest fet la majoria de la gent no pot fer carreres llargues e hi ha més emoció.

Autor: Jorge Paris

A principis de Setembre, uns dies desprès de Sanse, vaig tornar a Villareal a córrer un encierro. L'última vegada que vaig anar-hi vaig acabar per terra, però aquesta vegada, en bous de la ganadería Conde de la Corte, la cosa va ser diferent.
Ha sigut un dels meus millors encierros, ja que vaig poder fer una bona carrera en la “manada” i desprès poder portar l'últim bou fins la plaça.
Va ser un encierro raro, ja que els bous van sortir per grupets dels corrals, però gracies a n'això vam poder pegar més d'una carrera.
Desprès ens vam quedar a veure l'exhibició de dos dels bous de Conde de la Corte que havien corregut l'encierro i nomes es pot destacar que tenien molta presencia, del joc val més no parlar-ne ja que no tenien cap tipus de bravura.

Autor: Torodigital.com

A principis d'octubre vaig tornar a la província de Castelló, localitat d'Almassora, però aquesta vegada teníem un company més de viatge. Allí ens vam trobar amb més amics de diferents punts de la península, la majoria grans corredors, i vam participar en un encierro molt ràpid i perillós.
El bous de Mariano Sanz eren “petits”, no crec que molts passessen dels 500 quilos, i això va fer que “volessen” durant tot el recorregut, que haguessen molts moments de perill i que entrar i fer una bona carrera fos casi una locura. Vaig poder fer alguna carrereta, però em vaig quedar amb un mica de sabor agredolç.
Desprès ens vam quedar a veure l'exhibició de tres bous i la veritat es que va valdre la pena perquè tot i anar faltats de quilos i no tenir molta cara, tenien molta bravura i força.

Autor: Torodigital.com

Uns dies desprès van tornar a baixar cap a terres castellonenques a córrer un encierro, aquesta vegada a les Alqueries.
Tot i ser dijous, era festiu a la comunitat valenciana, havia molta gent i es retransmetia en directe pel canal 9.
Vam poder pegar bones carreres amb els bous de la Cardenilla i llevar-nos el sabor agredolç d'Almassora.
Els bous eren desiguals, però estaven ben presentats i en careta la majoria. El circuit em va agradar perquè havia un carrer llarg i ample on es podia córrer perfectament i al final una corba de 90 graus que et portava a la última recta del recorregut.

Autor: elperiodic.com

I per acabar la temporada, com sempre, la Fira de Onda. Tres encierros de bous ben presentats i de ganaderies conegudes, i un munt de bous cerrils en una setmana. Aquest any vaig poder estar als tres, he fet les millors carreres de la temporada i vaig acabar l'any en molt bon sabor de boca.
Onda s'ha convertit en tota una referència a nivell nacional en aquest tipus d'esdeveniments, tot i tenir un circuit difícl i perillós. Això es nota en el nombre de corredors i en la qualitat d'aquest.

encierro dimecres

encierro divendresAutor: Toni Más DiagoAutor: Torodigital.com

encierro dissabteAutor: bousalcarrer.com

Però els bous es van acabar i va tocar tornar a la realitat, una mica difícil per la famosa crisi, però és el que hi ha.
Aquesta setmana he tornat als entrenaments, desprès de mig any al paro, i ja m'he fet un “calendari” fins al mes de juny, pot ser un pelin ambiciós per les marques que vull fer, però la muntanya i sobretot el meu físic diran si les fites eren reals o no.
Abans de començar a “competir” vull portar una bona base d'entrenaments, l'any passat vaig fer curses sense gaire preparació física, i deixar passar els carnavals perquè toquem molt en la xaranga, per això que la primera carrera que faré serà a finals de febrer, la de Miravet, i desprès n'aniré fent unes quantes més per a poder arribar be de forma a la de Paüls, el meu gran objectiu. Tinc 4 mesos per davant!!
De moment estic fent entrenaments curts per a posar l'organisme al dia, però en una diferencia respecte l'any anterior, la muntanya. L'any passat nomes podia fer un dia de muntanya i em tocava fer 3 dies pel pla, hores i hores per un mini circuit de terra de Tarragona, però aquest any al estar al poble tot és diferent.
Encara no tinc molt clar com em distribuiré els entrenaments ni les cargues, tinc uns quants dies per a pensar-m'ho, perquè no és el mateix fer entrenaments pel pla que per la muntanya, ni són iguals els períodes de recuperació, ni les sobrecarregues musculars, ni les possibilitats de lesió...

Ale i fins aviat!!!

San Fermín 2009, una de cal y otra de arena

Els san fermins, com era “d’esperar”, no han sigut una excepció i he mantingut la tònica d’aquest any, content per unes coses, però a la vegada descontent per unes altres.

El viatge va començar el dilluns dia 6 per la tarde quan als 4 camins vaig pujar al cotxe de Fofur, a Xerta ens esperàvem els altres i de cara a Pamplona.
Són molts de quilometres, uns 400 diria, però es van fer curts ja que les ganes d'arribar eren grans i la companyia era bona.
Feia molts de dies que esperava que fos 7 de juliol i arribar a Iruña, ja que tenia ganes de córrer, però també de desconnectar de tot una mica. Això últim no ho vaig acabar d’aconseguir.

Cap les 10 de la nit arribem a Pamplona i només en mirar a la gent ja te’n dones compte que els San Fermins són una festa diferent. “Tothom” en la indumentària típica i de festa pels carrers. És una festa que es té que visitar almenys una vegada a la vida.

Sopem, anem a pegar la primera volta pels carrers de Pamplona, mirem els bous del primer encierro i a les 2 del matí tornem cap als cotxes. Allí muntem els “llits” i ens disposem a descansar fins les 7 del matí. Jo no vaig poder dormir gaire i no pels nervis previs al encierro, sinó perquè això de dormir en una esterilla i un sac no està fet per mi, jeje. No recordo com es deia els que tenia al costat, però segur que em van maleir més d’una vegada, perquè no vaig parar en tota la nit, xD

Dia 7.
A les 6’50, en tenia moltes ganes, sona el primer despertador. Pleguem els “llits”, anem als cotxes per a vestir-nos en la indumentària adequada i a les 7’15 tirem cap a Pamplona, estàvem a un poblet del costat, a 10 minuts de la plaça de bous caminant.
A les 7’30 entrem a circuit i un cop dins apareixen els nervis. Com sempre, abans de córrer vaig a resar a Sant Fermí. Els moments previs al encierro, uns 45 minuts, són eterns, però al poder anar saludant i parlant en gent que coneixes se’t passen millor. Hi ha de tot: nervis, temor, respecte... saps que hi ha molta gent, que pots caure, que un bou és un animal molt perillos, però les ganes de fer-ho poden en tot.
A les 8 en punt sona el primer coet i penses: això ja va!!!!
Quan sona el coet les cames ja tornen a reaccionar, el cap s’aïlla de tot, els nervis desapareixen i només penses en estar atent a tot el que passa al teu voltant e intentar saber com i quan vindran els bous. Quan comença el encierro no tens que pensar en res més, sinó ni les cames ni el cap et funcionarien, la mateixa temor et faria “tancar-te” contra la paret, no veuries els bous i els 3 minuts del encierro set farien eterns.
Aquest any vaig córrer, degut a les recomanacions de Fofur, a meitat estafeta i la veritat es que vaig disfrutar molt més que quan corria l’últim tram.
Com cada any, fins que no arriben els bous et passes el rato apartant-te els corredors que corren temps sentir el coet i mirant els balcons per a veure quan es comencen a disparar els flashos, és la meva referència per a saber on estan els bous. Quan ja veus que els flashos comencen a disparar-se i a pujar de manera progressiva, els bous ja estan al caure. El crits i nervis de la gent, la velocitat de la carrera i el soroll s’incrementen de cop, és el moment!!!
Obrim manada els mansos, cosa habitual en els últims anys, els deixo passar i “m’agafo” als bous que van seguint-los. Segons desprès tinc la primera caiguda a Pamplona, però m’aixeco ràpidament, puc agafar al últim bou i faig una bona carrera fins que el senyor Julen Medina em trau i em fa caure. Em torno a aixecar i entro a la plaça un pelin magullat, però només en un genoll pelat.
Cada any hi ha més gent bona corrent i agafar bou és tot una proesa. Tothom vol estar al mig del carrer i córrer a la cara o al costat del bou, però no hi ha tant de lloc per a tots i algú es té que quedar sense. Les agafades, espentes, cops... són la cosa més normal del món si vas al costat dels bous.
Primer encierro corregut, content perquè era la primera vegada que corria a la cara del bou a Pamplona, però enfadat per les 2 caigudes.

Dia 8
A diferència de la nit anterior, aquesta dormo a un pis en los companys de Paüls que van arribar el dia 7 per la tarde.
A les 7’15 entrem al circuit, hi ha més corredors que el dia anterior i els nervis són més palpables als rostres de la gent, degut a que els bous són de la ganadería de Cebada Gago. Abans de sortir dels corrals tots els bous tenen el mateix perill i ningú sap el que passarà ni el que faran, però hi ha ganaderies que imposen més que unes altres, Cebada Gago n'és una d'elles.
Sona el coet i fins que no arribem els bous em toca fer el de sempre. Passa el primer bou, el toco, però anava massa protegit pels mansos i espero als que venen uns metros més enrrera. Entro a la carrera, però al final torno a caure. Intento aixecar-me ràpid, però ja noto que avui es diferent: un corredor em xafa, sento que un altre cau i un instant desprès noto que un pes molt gran passa per damunt meu, no se el que és, però m’agafa amb el colze apoiat al terra i: crack!!!! Veig les estrelles, perdo la força al braç esquerre, no puc aixecar-me... fins que un company de Benicarló, que em va conèixer, m'ajuda a incorporar-me. Ràpidament vaig a la creu Roja i em porten al hospital a fer-me radiografies. Un cop allí m'assabento que era un bou la cosa tan pesada que havia notat que em passava per damunt. No tinc res trencat, però el colze està magullat, no puc moure’l i apenes me’l toquen veig les estrelles. Els moments que vaig estar al terra van ser durs.
Anem a esmorzar a Arcoyen i quan acabem anem al Decathlon a comprar-me unes colzeres per anar més protegit el dijous.

Dia 9
Passo mala nit, tinc temor de tornar-me a fer mal i el cap no està massa preparat, però decideixo entrar al circuit. Vaig en la idea de no entrar a la “guerra”,només veure passar els bous i no posar-me en molts de "lios" ja que corro amb només un braç. El normal era no córrer perquè no estava en plenitud de condicions, però a Pamplona nomes si va una vegada al any i es té que aprofitar.
Sona el coet, la gent com sempre, però cada vegada que em toquen el braç em fan molt de mal. No tenia força per a entrar a la carrera ni volia fer-ho, però sense voler-ho mi poso al mig. Cau un bou i... per sort segueix recte. Em poso al mig del carrer i mirant enrera per a situar als bous que venien, casi caic perquè no veig un montonet que havia al mig del carrer. Em torno a recuperar i esquivant la gent que havia caiguda sento com tinc un animal just darrera meu. El deixo passar perquè a la corba de telefònica havia un montó bastant alt, que arribava a la meitat del carrer, i no tenia ganes de intentar superar-lo.
És el tercer any que corro i mai havia vist tantes caigudes com aquest any.
Diu que a la tercera va la vençuda i així va ser, havia aconseguit no caure, xD

Dia 10
Passo millor nit, però estic trist perquè és l’últim dia i quan acabéssim de córrer l’encierro marxarem de cara a casa.
La despedida toca fer-la amb els bous de la ganadería de Jandilla, que tenen fama de ràpids i perillosos, i per desgràcia així va ser.
El braç segueix consentit, però està millor que el dia anterior. Veig arribar els bous, deixo passar els mansos i faig un metros de carrera al seu costat. Em quedo al mig del carrer pensant que ja havien passat tots, però al girar-me veig venir un bou roig tot sol a un bon ritme i penso: este es per a mi!!! Em poso a la seva cara i corro uns metros davant d’ell. Quan estic arribant a telefònica ja veig que molts corredors ja l’estaven esperant i com que estava limitat al tenir un braç inservible, penso que serà millor deixar passar el bou i agafar-me-li al cap, que em “netegi” el carrer i em porti fins la plaça. Així ho faig, però quan portava uns segons agafat al seu cap em noto una “carícia” de un pastor al braç i això fa que el bou em marxi. Al tornar a mirar de cara avant veig com el bou roig, de nom Capuchino, envesteix a n’alguns corredors. Com que no estava per moltes coses, surto del circuit i des de fora observo com aquell bou roig, que vaig portar darrera i agafat del cap, estava fent molt de mal.
Abans de sortir del circuit contesto les preguntes de la televisió de Navarra i anem a buscar el cotxe sabent que havia hagut problemes, però no de la gravetat real. Esmorzant a Arcoyen ens assabentem de la mort d’un dels ferits. Ens quedem sorpresos i al•lucinants, però l’estrany es que no passen més coses.
Hi ha molta gent al circuit, molts no saben ni que és un bou, ni el perill real que hi ha, uns altres van borratxos... Conclusió, San Fermí salva a molta gent. Anant conscient i tenint experiència et passen coses, imagineu-vos sense saber res de bous o borratxos....
És molt difícil poder controlar a tots els corredors, ja que dins dels circuit n'hi ha més de 3000, però es té que pensar alguna cosa. No se exactament quina seria la millor solució per a evitar aquesta inconsciència ni com es podria fer per a prohibir l'entrada dels borratxos, però el que està clar es que es té que pensar alguna cosa perquè no poden haver tants de miracles cada any.

El divendres a la tarde arribem a casa i els tres pensem en que ja falta menys per al 7 de juliol de 2010!!!!

12 dies desprès no se el que realment tinc al colze, l’únic que se és que segueix magullat.
Ahh!!! Vaig disfrutar molt, estic content perquè he fet bones carreres, el menjar de cine, però llàstima no haver desconnectat del tot estant a Pamplona, ara que al final igual m’ha tocat fer-ho.

Ale i fins la pròxima!