Canviant d'amistat

Si al últim escrit comentava que tenia una nova amiga i que ella era la meva salvadora, pues el dimecres per la tarde les coses van canviar el 100%.

Com que el Barça jugava la final de la Champions (quin espectacle!!!) vaig decidir avançar el ratet de bici. Eren les 5’30 i anava disposat a fer 50 minutets d’entrenament, però quan en portava 20, clack!!! Trenco la resistència de la bici estàtica i em quedo en una cara de tonto que si que rai
Començo a “pensar” que puc fer i... decideixo posar-me una tobillera i anar-me’n a córrer. No ho vaig pensar molt perquè si ho hagués pensat una mica segur que no ho faig, però les coses que es fan sense pensar-les solen ser les que van millor.

Em canvio d’indumentària, agafo una botella d’aigua, em poso una tobillera, em lligo les sabates i a fer km, però abans de començar a fer camí vaig pensar uns segons i vaig decidir no fer res de muntanya i anar per camins “bons” perquè ja feia 10 dies que no feia res i el turmell encara estava adolorit.

Com feia molts de dies que no anava a Sant Roc decideixo que es el millor moment per anar a fer-li una visita. Anys enrere, quan “m’entrenava”, aquest era el circuit que més repetia: anar a Sant Roc pel camí de baix i tornar pel camí de dalt. Ho faig així perquè penso que és la forma de fer més km pujant.

Feia molt de calor, pareix que l’estiu ja està aquí, i portava la idea de córrer uns 45 minuts a un ritme normal, però com que devia tenir ganes de córrer vaig anar en un ritme alt i em vaig presentar al cementiri en una mica més de 10 minuts d’antelació. Com que el turmell no es queixava molt vaig decidir anar cap al Morellà, més concretament fins al bassot del Monget, i tornar cap a casa.

Una hora clavada d’entrenament que em va deixar al puntet per a vere el Barça.

Ahir vaig tornar a fer el mateix recorregut i ja he fet 2 dies de cursa, però gràcies a n'això m'ha quedat clara una cosa: la nocturna impossible de fer-la. El turmell no està, ni molt menys, per a córrer per la muntanya.

Crec que fins als San Fermins, que no són ben bé una cursa, que no faré cap carrera. Ja fa molta calor i no apeteix molt carrer tantes hores pel sol. Ara tot el que passa d'una hora i mitja ja és tot un sacrifici.

El turmell no està be del tot, però fa uns anys vaig estar tota una temporada entrenant al futbol 3 o 4 dies a la setmana i jugant tots els diumenges en un esguinze al mateix turmell (aquell any vaig jugar contra 2 futbolistes que el dimecres estaven aixecant la copa a Roma, uns tants i els altres tan poc!! jeje). Així que no crec que em passe res.

Avui i demà descans i el diumenge igual torno a fer alguna cosa.

Ale i fins la pròxima

P.D. Visca el Barça i Visca CATALUNYA!!!!!

Tinc una nova amiga

Tenia que fer alguna cosa, no podia continuar tot igual i a finals de març vaig decidir donar el pas.
Vaig canviar un dia de córrer per un dia de bici i els peus m’ho han agraït. Els peus volien descans (els tenia magullats), però jo no ho veia clar i la bici ha sigut la millor alternativa.
El ciclisme m’encanta seguir-lo per la tele, però practicar-lo... no ha sigut mai una de les meves passions, però m’ha servit de mol i en aquest últims dies és la meva “salvació”.


Els primers dies se’m feien llargs, però poc a poc la cosa ja es feia més amena. El meu circuit era sortir de casa i anar cap al port de Tarragona i allí anar pegant voltes a un circuit que arriba fins al faro i que fa uns 4,5 km de llarg. No hi ha unes grans vistes, però tens un carril de bici i així estàs segur de que no et vindrà cap cotxe per darrera. No es que tinga pànic als cotxes, però quan estic entrenant m’agrada estar tranquil. Un altre avantatge d’aquest circuit és que al estar la mar al costat sempre corre un airet que encanta i fa que el entreno sigui més “còmode”, però a la vegada és emprenyador perquè sempre et porta frenat i et toca pedalejar més. Però be, em quedo en la primera cosa i l’aire m’agrada, serà perquè a Paüls en fa poc?

Els primers entrenaments feia uns 30 km i la cosa ja costava, però les últimes setmanes ja vaig fer 50 km en la Mountain-bike del company de pis, se la va portar per a anar-hi i sort que l’he tret una mica que sinó s’hagués fumat de fàstic per casa.
No es el mateix fer 50 km en bici de muntanya que en bici de carretera, almenys jo he tingut aquesta sensació aquestes setmanes. O les meves cames tiren poc o la bici anava frenada o les rodes són molts amples, però els que estar clar que els que anaven en bici “professional” em feien la ralla, jeje.

Si la bici ja era la meva nova amiga, però “quedàvem” poc, des de finals de la setmana passada que és la meva única amiga. Els primers dies em feia una mica de por entrenar perquè el turmell estava fatal, però des del dijous que cada dia faig un ratet de bici estàtica. No puc entrenar tant de rato com voldria, se’m fa etern pedalejar sense mourem del lloc, però almenys ja faig alguna cosa i no perdo tant.

Espero que a finals de setmana ja pugue sortir a pegar una volta (tinc moltes ganes de pujar alguna muntanya i més desprès de la cursa del diumenge!!!) però veurem com evoluciona el turmell, ara que no pateixo ja que sempre tindré a n’ella!!! xD

Ale i fins la pròxima (em comença anar pel cap fer la meitat de la nocturna, però tinc que pensar una mica abans, jeje)

IX Cursa de muntanya Paüls

Les muntanyes del nostre poble han tornat a ser la seu d’una de les millors curses de muntanya de l’actualitat. Era la novena edició i estava dins del circuit català de curses de muntanya i del circuit de les terres de l’ebre. El repte era superar una mica més de 23 km i uns 2000 metres de desnivell positiu acumulat.

Era un dia diferent perquè era la primera vegada que em tocava veure els “bous des de detràs l’embarrera”. Sempre que havia estat a Paüls el dia la cursa l’havia fet, però aquest any el turmell no m’ha deixat. Tot i això la nit abans, no tenia els “nervis” dels altres anys, però si que em van venir al cap un munt d’imatges d’entrenaments, de les curses d’edicions anteriors...

El despertador sona a les 7’50 i no porto cap presa en aixecar-me (el únic positiu de no fer la cursa). A les 8’15 vaig a buscar a l’Hector i en los instruments a la ma anem tirant cap a la plaça.

Pujant començo a veure corredors i pensava: “Bua, quina enveja en fan”. Arribem a la plaça i allí ja està tot preparat. Als de la UEC se’ls escapen pocs detalls i això es nota només pegant un cop d’ull.

El temps no pinta be i tot i que els de la xaranga estem afinadets s’escapen les primeres gotes.

A les 9 es dona la sortida de les dones i a les 9’20 es dona la dels homes. Quin ritme que porten els primers quan passen per la plaça, impressionant!!! El nivell d’aquestes curses és al·lucinant el que s'ha anat incrementant any rere any.

Un cop passats tots els corredors la cosa es tranquil·litza i comencen uns altres preparatius, els de l’arribada.

Esmorzem per a matar el temps i la gana! i em trobo a n’algun company que per causes similars a la meva l’hi ha tocat mirar la carrera d’una forma diferent.

Quan ja fa una mica més d’una hora que han donat la sortida, les trucades a la gent que està pels cims són un no parar: Qui va el primer? Els del poble com van? Estan tots be?

I així es passen els moments quan un està per la plaça.

I quan portàvem una mica més de dos hores arriba el 1r participant a la plaça, quina màquina!!! El Just Sociats, sots campió d’Espanya el 2008, para el crono en 2h 17 minuts. Tres minuts després arriba el Kiko Martí i un minut després l’Albert Giner “puça”. A tres minuts de l’Albert arriba l’Ahmed i a partir d’aquí ja un no parar de corredors.

Uns arriben més sencers, uns altres “morts”, n’hi ha que encara tenen ganes de fer un sprint final, n’hi ha que trauen forces d’on sigui per a carregar als seus fills, etc.

Quan veig algunes d’aquestes arribades em tremolen les cames i no perquè em faiguen figa sinó perquè per uns segons em poso a la seva pell i penso que el que el que han passat ha sigut molt dur i que la recompensa d’arribar a la meta i veure als coneguts o al públic animar-te són coses que ni la Master Card pot pagar, jeje.

Els atletes locals, aquest any amb record inclòs de participants, van fer uns grans registres:

Nicolae Caraba en 2h 46 minuts

Ricard Cid 3h 4 minuts

Pau Povill 3h 13 minuts

Miquel Pallarès i “Rafel Paladella” 3h 17 minuts

Joan Estrada 3h 29 minuts

Enric Povill 3h 39 minuts

Joan Lluís 4h 3 minuts

Felicitats a tots els corredors pels gran temps efectuats perquè fer una cursa de tanta duresa i que passa de llarg els 20 quilometres és tot un repte personal, però com sempre: l’important es poder acabar i poder dir: Tal dia farà un any!!! xD

P.D. L'animació de la xaranga TAL COM SONA de Paüls, impressionat!!! jejeje.

Ale i fins la pròxima cursa (que no se quina serà)

Fin de setmana per oblidar

El que mal comença mal acaba.

El fin de setmana pintava molt be. El dissabte pel matí encierro a Villareal (el primer i últim “entreno” abans de Sant Fermín) i el diumenge cursa de Paüls (últim entreno llarg i per la muntanya abans del dia 24)

Tot i pintar molt be, vaig començar-lo en un petit ensurt a Villareal i l'he acabat en un “susto” de veritat entrenant-me per les muntanyes del nostre poble en mun tiet Paco, l'Enric i el Joan (que vol anar de tapat, però ja el coneixem, jeje)

El del dissabte va ser una "caiguda" sense conseqüències, la primera en un encierro, i el de avui ha sigut un esguince que m'ha fet posar el turmell dret com una pilota de futbol.

La idea de avui era fer tot el recorregut de la cursa a un ritme suau per a “conèixer” el circuit. Al final no s'ha pogut fer el que estava previst degut al meu turmell. Ens hem deixat de fer la nova pujada a la punta de l'aigua i el Joan Gran, però tot i això hem fet una bona volta.
Les muntanyes per on transcorre la cursa estaven plenes de gent de la UEC marcant el circuit, persones fent excursions, algú entrenat-se, cabres, gossos i varies motos interrompent el “soroll” de la natura.

Dos mesos entrenant-me 4 dies a la setmana: corrent, fent ciclisme, muntanya, etc. tirats per la borda per un descuit el dia que anava per la muntanya més relaxat i a un ritme més baix.
Sempre he patit del turmell dret, els esguinces són una cosa normal en mi, però aquest any la cosa pareixia diferent i no havia tingut cap ensurt, fins avui. Baixant del Piló de Montsagre he tingut el primer avís i anant cap a les creuetes de Lloà he tingut el definitiu. Feia dies que m'anava pel cap posar-me una tobillera o algun altre remei per si las moscas... però be, ara ja no si pot fer res i el “mal” ja està fet.

El diumenge que be faré la carrera d'una altra manera, treballant en la xaranga. Em cansaré bufant, però la cosa no serà tant pesada com fer els 23 km de la cursa, xD.

Era i suposo que hagués sigut el meu millor any, ja que físicament estava prou be i estava molt mentalitzat en fer-la.
El dijous vaig anar a fer el meu circuit típic (font de Montsagre, mola grosa, piló de Montsagre, Mola Atans, Gilaberta i Paüls) en angines, mal de cap i costipat i vaig arribar al Piló en 1 hora i mitja i sense forçar la màquina. Tot eren bones sensacions i estava convençut de baixar-la de 3 hores però això fins l'any que be no ho podré aconseguir, xD.

Espero que la cursa sigui tot un èxit i que els meus companys de batalles de avui (Enric, Paco i Joan) els vagi molt be la cursa i que seguim repetint les sortides, però en un pelin més de ritme que sinó porto massa energia acumulada i em lesiono en qualsevol tonteria, jajaja.

Ale i fins la pròxima

Retorn a la muntanya

Després de 10 dies vaig tornar a la muntanya, des de la cursa de Xerta que estava una mica desconectat. La veritat es que ja en tenia moltes ganes de tornar a fer km de cara amunt i de cara avall.

El meu retorn als entrenaments, després d’uns dies de “descans”, va ser per un circuit que m’agrada i amb el que disfruto de les vistes. Com que el dia de la cursa no puc mirar gaire cosa, aquests dos dies he aprofitat per observar les nostres terres des d’un altre punt de vista. La vista que hi ha des de dalt de la Mola Grossa i des del Piló de Montsagre és impressionant.

Sortida de Paüls, pujada cap a la Font de Montsagre, Mola Grossa per la finella, baixada fins la carretera de Montsagre, pujada al piló, Mola d’Atans, Gilaberta i baixada fins al poble. Uns 17 km d’entrenament a un ritme suau que em van fer recordar que la muntanya i els descensos son molt més durs que el terreny pla (vaig tenir algun ensurt baixant la Gilaberta, ja que es va posar a ploure, però gràcies als guants i a la sort estic sa i estalvi, xD)

El dissabte vaig tornar a la muntanya i vaig fer el mateix recorregut, però variant que a més de pujar al piló de Montsagre per la carretera o vaig fer pel barranc. També vaig fer 1 km més de pista. En total uns 18 km aprox. a ritme suau, una mica menys de 3 hores d'entrenament, que van servir-me per a posar la musculatura al seu lloc.
El més pesat d’aquest circuit és la pujada a Montsagre, perquè es llarga i és l’inici, la pujada des del barranc al piló i els primers 500 metres de descens de la Gilaberta que són molts tècnics.

Estic content perquè veig que poc a poc les coses van millorant i que amb el temps el cos agafa base. L’únic però es que vaig perdre tot el que havia guanyat des del setembre fins al desembre en tres mesos (gener, febrer, març) i ara en 2 mesos d’entrenament continuat estic bastant lluny del meu tope, però això em servirà per no deixar-me anar durant tant de temps seguit.

Ja només queden 15 dies per la cursa. Això vol dir que encara podré fer 7 entrenaments abans del dia 24, si el cos m’ho permet perquè porto un costipat considerable.

Ale i fins aviat.