dilluns, 20 de juliol del 2009

San Fermín 2009, una de cal y otra de arena

Els san fermins, com era “d’esperar”, no han sigut una excepció i he mantingut la tònica d’aquest any, content per unes coses, però a la vegada descontent per unes altres.

El viatge va començar el dilluns dia 6 per la tarde quan als 4 camins vaig pujar al cotxe de Fofur, a Xerta ens esperàvem els altres i de cara a Pamplona.
Són molts de quilometres, uns 400 diria, però es van fer curts ja que les ganes d'arribar eren grans i la companyia era bona.
Feia molts de dies que esperava que fos 7 de juliol i arribar a Iruña, ja que tenia ganes de córrer, però també de desconnectar de tot una mica. Això últim no ho vaig acabar d’aconseguir.

Cap les 10 de la nit arribem a Pamplona i només en mirar a la gent ja te’n dones compte que els San Fermins són una festa diferent. “Tothom” en la indumentària típica i de festa pels carrers. És una festa que es té que visitar almenys una vegada a la vida.

Sopem, anem a pegar la primera volta pels carrers de Pamplona, mirem els bous del primer encierro i a les 2 del matí tornem cap als cotxes. Allí muntem els “llits” i ens disposem a descansar fins les 7 del matí. Jo no vaig poder dormir gaire i no pels nervis previs al encierro, sinó perquè això de dormir en una esterilla i un sac no està fet per mi, jeje. No recordo com es deia els que tenia al costat, però segur que em van maleir més d’una vegada, perquè no vaig parar en tota la nit, xD

Dia 7.
A les 6’50, en tenia moltes ganes, sona el primer despertador. Pleguem els “llits”, anem als cotxes per a vestir-nos en la indumentària adequada i a les 7’15 tirem cap a Pamplona, estàvem a un poblet del costat, a 10 minuts de la plaça de bous caminant.
A les 7’30 entrem a circuit i un cop dins apareixen els nervis. Com sempre, abans de córrer vaig a resar a Sant Fermí. Els moments previs al encierro, uns 45 minuts, són eterns, però al poder anar saludant i parlant en gent que coneixes se’t passen millor. Hi ha de tot: nervis, temor, respecte... saps que hi ha molta gent, que pots caure, que un bou és un animal molt perillos, però les ganes de fer-ho poden en tot.
A les 8 en punt sona el primer coet i penses: això ja va!!!!
Quan sona el coet les cames ja tornen a reaccionar, el cap s’aïlla de tot, els nervis desapareixen i només penses en estar atent a tot el que passa al teu voltant e intentar saber com i quan vindran els bous. Quan comença el encierro no tens que pensar en res més, sinó ni les cames ni el cap et funcionarien, la mateixa temor et faria “tancar-te” contra la paret, no veuries els bous i els 3 minuts del encierro set farien eterns.
Aquest any vaig córrer, degut a les recomanacions de Fofur, a meitat estafeta i la veritat es que vaig disfrutar molt més que quan corria l’últim tram.
Com cada any, fins que no arriben els bous et passes el rato apartant-te els corredors que corren temps sentir el coet i mirant els balcons per a veure quan es comencen a disparar els flashos, és la meva referència per a saber on estan els bous. Quan ja veus que els flashos comencen a disparar-se i a pujar de manera progressiva, els bous ja estan al caure. El crits i nervis de la gent, la velocitat de la carrera i el soroll s’incrementen de cop, és el moment!!!
Obrim manada els mansos, cosa habitual en els últims anys, els deixo passar i “m’agafo” als bous que van seguint-los. Segons desprès tinc la primera caiguda a Pamplona, però m’aixeco ràpidament, puc agafar al últim bou i faig una bona carrera fins que el senyor Julen Medina em trau i em fa caure. Em torno a aixecar i entro a la plaça un pelin magullat, però només en un genoll pelat.
Cada any hi ha més gent bona corrent i agafar bou és tot una proesa. Tothom vol estar al mig del carrer i córrer a la cara o al costat del bou, però no hi ha tant de lloc per a tots i algú es té que quedar sense. Les agafades, espentes, cops... són la cosa més normal del món si vas al costat dels bous.
Primer encierro corregut, content perquè era la primera vegada que corria a la cara del bou a Pamplona, però enfadat per les 2 caigudes.

Dia 8
A diferència de la nit anterior, aquesta dormo a un pis en los companys de Paüls que van arribar el dia 7 per la tarde.
A les 7’15 entrem al circuit, hi ha més corredors que el dia anterior i els nervis són més palpables als rostres de la gent, degut a que els bous són de la ganadería de Cebada Gago. Abans de sortir dels corrals tots els bous tenen el mateix perill i ningú sap el que passarà ni el que faran, però hi ha ganaderies que imposen més que unes altres, Cebada Gago n'és una d'elles.
Sona el coet i fins que no arribem els bous em toca fer el de sempre. Passa el primer bou, el toco, però anava massa protegit pels mansos i espero als que venen uns metros més enrrera. Entro a la carrera, però al final torno a caure. Intento aixecar-me ràpid, però ja noto que avui es diferent: un corredor em xafa, sento que un altre cau i un instant desprès noto que un pes molt gran passa per damunt meu, no se el que és, però m’agafa amb el colze apoiat al terra i: crack!!!! Veig les estrelles, perdo la força al braç esquerre, no puc aixecar-me... fins que un company de Benicarló, que em va conèixer, m'ajuda a incorporar-me. Ràpidament vaig a la creu Roja i em porten al hospital a fer-me radiografies. Un cop allí m'assabento que era un bou la cosa tan pesada que havia notat que em passava per damunt. No tinc res trencat, però el colze està magullat, no puc moure’l i apenes me’l toquen veig les estrelles. Els moments que vaig estar al terra van ser durs.
Anem a esmorzar a Arcoyen i quan acabem anem al Decathlon a comprar-me unes colzeres per anar més protegit el dijous.

Dia 9
Passo mala nit, tinc temor de tornar-me a fer mal i el cap no està massa preparat, però decideixo entrar al circuit. Vaig en la idea de no entrar a la “guerra”,només veure passar els bous i no posar-me en molts de "lios" ja que corro amb només un braç. El normal era no córrer perquè no estava en plenitud de condicions, però a Pamplona nomes si va una vegada al any i es té que aprofitar.
Sona el coet, la gent com sempre, però cada vegada que em toquen el braç em fan molt de mal. No tenia força per a entrar a la carrera ni volia fer-ho, però sense voler-ho mi poso al mig. Cau un bou i... per sort segueix recte. Em poso al mig del carrer i mirant enrera per a situar als bous que venien, casi caic perquè no veig un montonet que havia al mig del carrer. Em torno a recuperar i esquivant la gent que havia caiguda sento com tinc un animal just darrera meu. El deixo passar perquè a la corba de telefònica havia un montó bastant alt, que arribava a la meitat del carrer, i no tenia ganes de intentar superar-lo.
És el tercer any que corro i mai havia vist tantes caigudes com aquest any.
Diu que a la tercera va la vençuda i així va ser, havia aconseguit no caure, xD

Dia 10
Passo millor nit, però estic trist perquè és l’últim dia i quan acabéssim de córrer l’encierro marxarem de cara a casa.
La despedida toca fer-la amb els bous de la ganadería de Jandilla, que tenen fama de ràpids i perillosos, i per desgràcia així va ser.
El braç segueix consentit, però està millor que el dia anterior. Veig arribar els bous, deixo passar els mansos i faig un metros de carrera al seu costat. Em quedo al mig del carrer pensant que ja havien passat tots, però al girar-me veig venir un bou roig tot sol a un bon ritme i penso: este es per a mi!!! Em poso a la seva cara i corro uns metros davant d’ell. Quan estic arribant a telefònica ja veig que molts corredors ja l’estaven esperant i com que estava limitat al tenir un braç inservible, penso que serà millor deixar passar el bou i agafar-me-li al cap, que em “netegi” el carrer i em porti fins la plaça. Així ho faig, però quan portava uns segons agafat al seu cap em noto una “carícia” de un pastor al braç i això fa que el bou em marxi. Al tornar a mirar de cara avant veig com el bou roig, de nom Capuchino, envesteix a n’alguns corredors. Com que no estava per moltes coses, surto del circuit i des de fora observo com aquell bou roig, que vaig portar darrera i agafat del cap, estava fent molt de mal.
Abans de sortir del circuit contesto les preguntes de la televisió de Navarra i anem a buscar el cotxe sabent que havia hagut problemes, però no de la gravetat real. Esmorzant a Arcoyen ens assabentem de la mort d’un dels ferits. Ens quedem sorpresos i al•lucinants, però l’estrany es que no passen més coses.
Hi ha molta gent al circuit, molts no saben ni que és un bou, ni el perill real que hi ha, uns altres van borratxos... Conclusió, San Fermí salva a molta gent. Anant conscient i tenint experiència et passen coses, imagineu-vos sense saber res de bous o borratxos....
És molt difícil poder controlar a tots els corredors, ja que dins dels circuit n'hi ha més de 3000, però es té que pensar alguna cosa. No se exactament quina seria la millor solució per a evitar aquesta inconsciència ni com es podria fer per a prohibir l'entrada dels borratxos, però el que està clar es que es té que pensar alguna cosa perquè no poden haver tants de miracles cada any.

El divendres a la tarde arribem a casa i els tres pensem en que ja falta menys per al 7 de juliol de 2010!!!!

12 dies desprès no se el que realment tinc al colze, l’únic que se és que segueix magullat.
Ahh!!! Vaig disfrutar molt, estic content perquè he fet bones carreres, el menjar de cine, però llàstima no haver desconnectat del tot estant a Pamplona, ara que al final igual m’ha tocat fer-ho.

Ale i fins la pròxima!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Això ke vas fer és una locura!!! jo si pujo algun dia a pamplon me sembla que no estaré per a bou a les 8 del mati... kuidat i segueix així!!

joan

Enric Adell ha dit...

Encara que no puges a correr igual pots estar pel bou a les 8 del matí,però dins a la plaça que també hi ha festa, jeje.
No ho veig com una locura, però tins que estar pel que celebres.
Ara a recuperar-me del tot del colze i avere si m'ho puc combinar i anar a finals d'agost als de san sebastian de los reyes, xD.
Salut i força al tennis, jeje